Avaluem la nostra relació

En aquest mes d'avaluacions, com a comiat del curs, us proposo que fem una avaluació de la nostra relació de parella.

En el nostre treball per millorar la manera d'estimar-nos, és important que de tant en tant, mirem enrere, i veiem com era la nostra relació fa algun temps, comparant-la amb com és ara.


Això no ha de ser una conversa qualsevol, sinó una trobada íntima; hem de buscar un moment i un lloc tranquil, que ens apropi.


Tractem d'oblidar tot el que ens atabala en el dia a dia i concentrem-nos l'un amb l'altre, amb la persona que tenim davant, que és qui més ens estima i a qui més estimem de tot el món.


Podem començar recordant cadascú un parell de moments viscuts junts, que van ser de molta felicitat i que ens emociona recordar.

Després busquem detalls de la nostra relació, que hem anat millorant, i dels que estem orgullosos, per engrescar-nos a seguir donant passos en la bona direcció, que ens portin a millorar encara més.

També va bé que busquem alguna actitud, cadascú la seva, que ens agradaria canviar, i la posem com a objectiu de creixement per a la setmana o el mes vinent. En aquest sentit ens hi podem ajudar mútuament.


Algunes pistes sobre actituds que potser podem millorar:

• Fer-nos més transparents, comunicant-nos els nostres pensaments i els nostres sentiments, inclosos els més profunds i que més ens costa comunicar, sobre les nostres feines, els fills, la família, els diners, el sexe, el temps lliure, els amics...
• Revisar si tenim dificultats per perdonar-nos.
• Fer projectes i prendre decisions  junts. Cap dels dos ha d'inhibir-se de la seva responsabilitat ni ha d'acceptar la decisió de l'altre, només per a comprar la pau, això seria viure de forma independent. La decisió l'hem de prendre per consens i tenint sempre en compte que la nostra relació és més important que l'objecte de la discussió.

Feliç avaluació!

La impaciència

Ets el més important per a mi?

Estic pendent de tu, o m'estic allunyant de tu? Estic il·lusionat per la relació amb tu, o he caigut en desil·lusió?

És tan fàcil desil·lusionar-se! La desil·lusió arriba suaument, com la foscor al capvespre, sense avisar, però quan s'instal·la entre nosaltres, no ens hi veiem.

El món ens dona solucions fàcils per evitar sofrir amb la desil·lusió: distracció, diversió, no preocupar-nos, buscar en els fills, els amics, la feina... la nostra felicitat.

Tot això ens porta a viure amb indiferència, amb independència, a voler tenir sempre raó, a actituds de superioritat o de inferioritat i a autoprotegir-nos, ficant-nos dintre de la nostra closca com els cargols. 

Les solucions fàcils que ens proposa el món, poden fer que la relació es torni difícil.

Per prendre consciència de la situació, us proposo dues preguntes:

• Crec que la nostra relació és el més important de la meva vida? 
• És la raó més important que tinc per viure?

Si les respostes són positives, felicitats, però cal seguir treballant per a millorar. Sempre és possible.

Si les respostes no són francament positives, us proposo que llegiu amb atenció les entrades anteriors d'aquest blog, probablement podeu trobar-hi alguna idea que us ajudarà. 

No molestar

No em molestis, no passis, aquest és el terreny dels meus sentiments íntims, és la meva seguretat, no vulguis entrar-hi, perquè tinc por que si coneixes com soc realment, de que si em mostro amb transparència, deixis d'estimar-me.

No, no és que fins ara t'hagi volgut enganyar, senzillament, és que amb les presses de cada dia, no m'he aturat a obrir-me la cremallera i mirar el meu interior...i veritablement quasi no sé que hi ha...i per això no he pogut explicar-t'ho.

Ja sé, el que passa és que, moltes vegades, no confio prou en el teu amor, no confio prou en que és incondicional, perquè és meravellós quan em deixo anar, i et confio algun sentiment molt íntim, i el teu interior i el meu són una possessió comú, un compte corrent del que tots dos tenim signatura i podem posar i treure lliurement. 

Vull sentir-me lliure, junt amb tu, en un lloc sense cap prohibició, per poder entrar, amb la seguretat de la teva companyia, en llocs del meu interior on no he entrat mai, ni podria entrar-hi mai sol.

Necessito la teva mà sobre la meva i la seguretat del teu amor compromès i incondicional, per tractar de ser sincer amb mi mateix i obrir-me a tu sense cap por.


Des d'ara vull fer el necessari perquè la nostra relació sigui semblant a la que teníem quan vàrem enamorar-nos i començaré per triar el tema en què em costa més obrir-me a tu (la teva feina o la meva, els fills, el sexe, el temps lliure, els nostres pares, la família, els amics...) i tractaré de donar-te a conèixer els meus sentiments més íntims sobre aquest tema.


Quin tema escullo per començar?

El lideratge

Tots hem vist alguna parella que ens ha impressionat per la manera de relacionar-se, alguna parella que hem envejat, una parella líder de relació, que porta la bona notícia de la seva estimació al món d'avui.

Segur que si ho penseu un moment, podeu posar noms a alguna parella que us ha captivat i amb la que us heu emmirallat. 

Per què? Probablement la forma de mirar-se, de parlar-se, el to de la seva veu, els seus gestos, mostren la seva felicitat i transmeten pau. Són líders de relació.

Necessitem parelles líders i n'hi ha més de les que sembla, encara que fan menys soroll que moltes parelles d'un sol ús, de les que duren mentre dura un enamorament incapaç de superar l'egoisme.

Tots nosaltres podem ser seguidors de líders i a la vegada agafar sense por la torxa del lideratge. No cal ser perfectes, a la perfecció no hi arribarem mai, però els nostres fills, la família, els amics, els companys de feina...no volen veure'ns perfectes, volen veure el nostre esforç per a millorar, per fer que la nostra relació sigui el més tendra, íntima i sincera possible; això els motivarà a ells per imitar-nos.

Portem al món la nostra bona notícia!!

La crisi

Viatges de treball, cadascú molt dedicat a la seva feina, ja feia temps que faltava el diàleg i que la relació no era gaire satisfactòria...

Dels fills ja en tenen cura els avis, no els falta res...Bé els falta el més important, veure uns pares que s'estimen.

I arriba, el que avui dia és molt fàcil que arribi, algú que ell o ella coneix, de qui s'enamora i en qui troba tot allò que no rebia últimament de la seva parella.

Desconcert, dubte, perquè creu que estima a la seva parella, però no imagina tota la vida al seu costat, esperant la classe d'amor que no li dona. Creu que ha de reflexionar i li sembla que uns dies separats poden ser una ajuda per veure-hi clar. 

Però la reflexió no és gens fàcil, quan hi ha un enamorament que enterboleix l'enteniment i la il·lusió no deixa trepitjar de peus a terra. Tots els perjudicis que esdevindran, per a tots dos i pels fills,  es veuen poc importants, filtrats per la lent rosada d'un amor embogit.

Quan la crisi arriba, només hi ha una solució, passar per sobre de l'egoisme, prendre consciència de com s'ha estimat, i com encara s'estima a  aquesta persona a la que s'està fent sofrir, recordant el que han viscut junts: dies entranyables d'amor i felicitat, del que pot ser la vida dels fills sense uns pares units i prendre la decisió d'estimar.

Després, la generositat i el perdó de l'altre, molt diàleg i fer projectes junts, pensant que mai és tard per tornar a començar.    

El sí, de cada dia

La vida atrafegada que portem, fa difícil tenir moments d'intimitat com els que teniem al principi de la nostra relació, "però ens estimem, i tots dos ho sabem".

Anem donant per suposades moltes coses, sense dir-les: que m'agrada aquest vestit que portes avui, que m'agrada caminar al costat teu, que em fa molta il·lusió preparar junts aquest viatge, que em sento orgullós/a de com em tractes quan ens reunim amb amics, que em segueixes agradant, però cada dia t'estimo més... 

Et recordo sovint, però no et faig una trucada, ni t'envio un SMS o un Whats App...

Els detalls, portar-te unes flors, uns bombons, una petita cosa que costa molt poc, però val molt...

Recordar i celebrar dates importants per a nosaltres, quan ens vàrem conèixer, quan vaig dir-te que m'agradaves, quan vàrem decidir que volíem ser l'un per a l'altre...

Abraçar-te, fer-te petons apassionats, encara que estiguem a la cuina...


Sense aquestes coses, sense que cada dia tinguem el si de l'altre, la nostra relació es pot tornar insípida com el millor guisat sense l'espurna de sal i pebre, perquè encara que sabem que ens estimem, necessitem la confirmació de l'altre. 


Ens proposem que no hi falti els propers dies?

Però...per què he de canviar?

Per què? Si a mi ja em va bé com estic, em relaciono agradablement amb tot-hom, la meva parella m'estima, no ens discutim mai...

No deu ser que t'has creat una imatge per anar per la vida, amb la que "quedes bé", t'hi has instal·lat i no vols complicacions? Quan et relaciones amb la teva parella i amb els altres, ets tu mateix/a, expresses les teves opinions, et comportes de forma assertiva i defenses els valors en els que creus?

Amb la teva parella, no discuteixes, però estàs sempre d'acord, o passes, o compres la pau? Li comparteixes aquells sentiments negatius que a tu mateix et costa acceptar-te?

No discutir amb la parella no és sinònim de bona relació. Cal confrontar les idees, les opinions i arribar a conclusions per decidir conjuntament  les coses que cal fer. Naturalment que la discussió entre dues persones que s'estimen, s'ha de fer tenint en compte que és més important la bona relació que l'objecte sobre el que es discuteix.

Suggeriments de coses en que potser canviar t'ajudaria a ser més feliç:

• Prescindir de la imatge amb la que et sembla que "quedes bé" i mostrar el teu jo real, aquest que per vergonya amagues, que potser és més tendre, més vulnerable i més proper.
• Deixar de comprar la pau, no diguis que si quan creus que cal dir que no.
• Compartir els teus sentiments més profunds a la teva parella, els que més et costa compartir, perquè tu mateix no t'els acceptes. Mostra-li com et sents realment tu per dintre, amb transparència.
• Confrontar-te i posar-te d'acord amb la teva parella per prendre decisions conjuntament.

Ho proves?

"Jo soc així...no puc canviar"

I diem que és per l'herència familiar, per l'educació rebuda, per l'ambient on hem viscut...La realitat és que podem canviar, però ens aferrem al passat, perquè tenim por a un futur diferent, que ens costa imaginar.

De la mateixa manera que aprenem a nedar nedant, la nostra capacitat de canviar es desenvolupa canviant i es perd si no ho fem. Aconseguir canviar en coses petites, ens anima a canviar en coses més grans; i canviar sovint, ens ajuda a seguir canviant.

Tots necessitem fer algun canvi per millorar. També junts com a parella, si volem progressar en el nostre camí cap a la felicitat, hem de deixar enrere actituds que ens desvien del camí.


Us suggereixo aquestes preguntes per reflexionar:

• Quina actitud puc canviar, per millorar la relació amb la meva parella?

• Quina actitud podem canviar com a parella per millorar la nostra relació amb els altres?

Penseu això en relació amb la feina de cadascú, amb el temps lliure, amb els fills, amb el sexe, amb els diners, amb la família...

La parella, equip de dos

Tots hem sentit frases com aquestes: "Els homes no serveixen per fer les coses de la casa", "Els fills són de les mares", "Jo treballo per guanyar diners, ella que s'ocupi de la casa", etc.

És veritat que això ho heu sentit dir a persones de edat mitjana, però entre els més joves, també es pot sentir que "han pactat" que un s'ocupa de la neteja de la casa, d'ajudar els fills a fer els deures i portar-los a les activitats extraescolars, mentre que l'altre ha de fer la compra i cuinar.

Distribuir-se les tasques no està malament, si aquesta assumpció del que ha d'aportar cadascú no converteix la unió de la parella en un contracte, que s'allunya de l'aliança d'amor gratuït, que seria el més desitjable.

Cal que l'estar pendent de si l'altre ha fet o no el que li toca fer, no ens faci oblidar la tasca més important que tenim tots dos, que és estimar-nos - buscar el bé de l'altre -  i dialogar per mantenir viva la flama de l'amor, posar-nos d'acord sobre els valors que volem viure i ajudar-nos en el nostre creixement individual i com a parella.

No és més important això, que discutir sobre qui s'ocupa de la rentadora?   

Pigmalió

Ovidi ens conta en les Metamorfosis la història de Pigmalió, rei de Xipre, amant de les arts, que va esculpir una bella estàtua d'una dona de la qual va quedar fascinat. L'obra que havia fet li va desvetllar tal tipus de sentiments, que se'n va enamorar. Mogut pel seu amor, pregà els déus dia i nit perquè la convertissin en un ésser vivent. A la fi, les divinitats atengueren les seves pregàries i feren realitat el desig d'aquell enamorat. Llavors Pigmalió i Galatea -nom que posà a la dona- visqueren el seu idil·li fins a la fi dels seus dies.

Aquest mite ha sigut interpretat pels filòsofs, psicòlegs i pedagogs com a expressió simbòlica que les nostres expectatives tenen un efecte decisiu sobre l'evolució de les persones amb qui ens relacionem, especialment en la nostra parella.

Amb els anys de convivència, cadascú modela i és modelat per la seva parella, sent cada un diferent de l'altre, amb la seva personalitat i els seus objectius.    

Per reflexionar:

• És més important per a mi el que tu et sentis satisfet amb tu mateix, o que jo em senti satisfet de tu?

• És més important per a mi que tu aconsegueixis els objectius que t'has proposat, o els que jo desitjo per a tu?

Nosaltres podem canviar el món

Encara que sembli mentida!! Probablement tu i jo no podrem fer res pràctic per a la gent de Somàlia, ni pels indígenes de l'Amazònia, ni perquè hi hagi una entesa entre jueus i palestins, però el món que ens envolta: la nostra família, els nostres amics, els companys de feina, els veïns, podem ajudar a que canviïn.

Quantes vegades sentim, que en el món actual hi ha una pèrdua de valors. I nosaltres hi estem d'acord, però què fem perquè la situació millori? No creieu que el convenient seria que fóssim transmissors de valors?

Obstacle: no podem transmetre valors, si no els vivim, perquè llavors no són més que ideals que es queden en paraules buides. Els nostres fills, per exemple, probablement no fan  gaire cas del que els diem, però en canvi imiten la nostra forma de viure.

Hem de ser conscients que la parella és el nucli de la família, on es desenvolupen els fills, que veuen els valors que vivim  La forma de relacionar-nos en parella, pot ser un exemple per a ells i per a tots els que ens envolten. Si ens creiem això, què farem des d'ara perquè el nostre món comenci a canviar?

 

Cinc errors a la relació

Els primers temps tot era meravellós, però amb el pas dels anys, tenir fills, o no tenir-los, la feina, la família...entrem en una etapa de monotonia i no ens sentim feliços. Ens havíem equivocat a l'escollir la nostra parella? No, el problema està en les nostres expectatives.

Primer error: la meva parella ha canviat, no és com abans i no s'esforça per complaure'm com al principi.  La meva parella ha canviat i jo també, perquè amb el pas dels anys tots evolucionem, però la meva parella no ha d'estar sempre fent mèrits perquè jo l'estimi; el meu compromís d'amor  és estimar-la/o, tal com és.

Segon error: Ell o ella no em fa feliç. Jo sóc l'únic responsable de la meva felicitat. Jo decideixo si vull ser feliç o no, depèn de la meva forma de ser i de com jo visc les situacions del dia a dia. La responsabilitat de la meva felicitat no és de la meva parella.

Tercer error: Em sento irritat/da, rabiós/a, trist/a, quan la meva parella em diu o fa o... La meva parella no és responsable dels meus sentiments, que depenen de la meva forma de ser i del que per la meva formació, història, situació, etc., jo espero que hauria de dir o fer la meva parella. 

Quart error: Som tan diferents!! Què vull, algú que em complementi o un clònic de mi mateix? Que la meva parella sigui diferent de mi, és una oportunitat per acceptar-la i estimar-la en les seves diferències. Junts podem crear sinèrgies en la nostra parella.  

Cinquè error: Amb ell/ella no puc ser feliç. Sí que puc, però he d'estimar sense límits i seré feliç sense límits. Necessito arribar a comprendre que la felicitat autèntica no està en posseir, ni en el poder, ni en el sexe, sinó en buscar el bé de la persona que estimo.

En quin error tinc més tendència a caure?

Em perdones?

Vaig parlar-te bruscament, vaig dir-te alguna cosa que va ferir-te... 

Ens costa reconèixer sincerament que hem ferit l'altre, l'orgull no ens deixa aprofundir  en el nostre interior i veure que hem fallat.

Va passant l'estona, les hores i potser els dies...no sabem com arreglar la situació. Ens dol veure patir a la nostra parella i comencem a veure'ns culpables, però ens és difícil perdonar-nos nosaltres mateixos.

Em perdones? Quan aconseguim poder dir això, no estem assumint la culpa ni jutjant qui tenia raó i qui no, només volem acostar-nos a l'altre per trencar el mur que ens separa.

Et perdono. Donem el perdó sense buscar culpables, comprometent-nos a estimar més enllà dels nostres sentiments negatius i del nostre sofriment.

Demanar el perdó i perdonar no vol dir comprar la pau, sinó recuperar la capacitat de diàleg, que ens ha de permetre compartir-nos amb confiança els sentiments que hem experimentat durant tot el procés i recuperar la nostra il·lusió per estimar-nos d'una forma renovada, més sòlida, ressaltant que és l'amor per l'altre i la força de la relació mútua la que ens porta a demanar perdó i perdonar.

Sempre és possible tornar a començar.   

Sentiments, pensaments i comportament

Volem insistir en que els sentiments no són ni bons ni dolents, son reaccions que tenim, fruit de la nostra història, la nostra educació i les nostres expectatives, en front de les situacions que vivim.

Si tenim un sentiment negatiu, hem de pensar amb calma per poder actuar, perquè sovint, el primer que ens passa pel cap ("me'l menjaria viu", "el mataria", etc.),  no reflexa el que nosaltres pensem realment i no ens serveix per actuar, encara que no ens n' hem de culpar. 

Davant d'un sentiment de ràbia, per exemple, hem de pensar, reflexionar i aplicar el valor que calgui (acceptació, comprensió, paciència, diàleg, etc.) per comportar-nos de forma convenient. No podem fer el curtcircuit i passar directament del sentiment  a actuar violentament d'acord amb aquest sentiment, escridassant o insultant l'altre. Això seria fer una mala gestió del  sentiment.

De la gestió dels sentiments, que és molt important per la relació amb la parella i amb tothom, en parlarem més endavant. 

Els diners

La parella ha decidit compartir un projecte de vida en comú, però com és porta la gestió dels béns comuns? Aquest és un dels conflictes que es presenten en la relació de parella.

A vegades, el que té el salari més alt, o aporta béns més valuosos, pot creure que té més dret a decidir sobre l'ús dels diners compartits.

Un altre conflicte es produeix pel diferent concepte que té cadascun sobre el valor dels diners, quan les expectatives econòmiques no estan al mateix nivell. Un pot preferir haver de treballar molt per tenir més diners, mentre que l'altre pot voler una vida més tranquil·la, encara que sigui a costa de viure d'una forma més austera.

Amagar les factures perquè l'altre no les vegi, fer compres importants sense el consentiment de l'altre, guardar els diners en un lloc a part i tenir comptes separats, son situacions que fomenten l'egoisme i l'individualisme, en contra de la generositat i la intimitat.

Tampoc és bo inhibir-se de tots els temes de diners, perquè "la meva parella ja ho sap fer", això és passar-li la responsabilitat a l'altre i no ajuda a que la relació creixi.

Com en tantes coses, perquè els diners no siguin una font de problemes, sinó un motiu més d'unió, el que cal fer és dialogar, exposant clarament les opinions, els pensaments i els sentiments, tenint en compte, que la nostra relació val més que tots els diners del mon. Ho fem prou?

Viure l'avui

Al començar l'any,  està bé fer revisió del que hem viscut l'any passat. Cal preguntar-nos si hem avançat o hem retrocedit en la construcció de les nostres relacions, especialment en la nostra relació de parella.

Però aquesta mirada enrere, cal que la fem servir de trampolí, no de sofà, perquè ha arribat l'any nou i ara hem d'afanyar-nos a viure millor l'avui. Dic millor, perquè probablement, bé, ja anem vivint, però, podem renunciar a millorar?

Imagineu que un banc ens obrís un compte gratuït amb 86.400 €. condicionat a que els hem de gastar tots en un dia. Què faríem? Probablement tractaríem de gastar-los amb coses útils, ajudar a la família, comprar una casa, muntar un negoci...però en el compte de la nostra vida, no són euros, sinó segons,  86.400 segons, ni un més ni un menys, els que cada dia ens posen i tenim per gastar.

Tots els segons els viurem una sola vegada, no són recuperables, no hi ha "moviola", cal que els gastem bé per aconseguir salut, benestar, fortalesa, saviesa i felicitat.

Aconseguir una millor relació de parella, que ens portarà a ser més feliços, és un camí de lluita, però igual que quan volem arribar al cim d'una muntanya, hem de gaudir del camí i això ja ens donarà felicitat.

Us desitjo que en aquest any nou, tingueu moltíssims segons de felicitat.

La decissió d'estimar

Dèiem que els sentiments d'amor no són permanents. Això ho heu experimentat tots els que viviu en parella, perquè a vegades l'actuació de l'altre no satisfà les nostres expectatives o ens sentim ferits per alguna cosa que ens ha dit o perquè alguna d'aquelles coses que van enamorar-nos, viscudes dia rera dia i any rera any, ens fastiguegen. 

Sentim ràbia, incomoditat, tristesa... Estem en desil·lusió.

No és fàcil sortir de la desil·lusió. Uns volen sortir-ne de forma agressiva: el mataria! me'l menjaria viu! L'escanyaria! Altres es deprimeixen, es tanquen en ells mateixos, busquen la complicitat d'altres i creuen que tots els homes (o les dones) son iguals, no hi ha res a fer... 

                                                                              

Estem en el laberint de la desil·lusió i no trobem la sortida, voldríem fer pagar a l'altre tot el mal que ens fa, ens creiem molt desgraciats, incompresos, no pensem més que en el nostre dolor...i això pot durar hores, dies, setmanes...fins que arriba un moment en que deixem de pensar en nosaltres i comencem a pensar en l'altre, en el que va enamorar-nos, en el que ha sigut la nostra vida junts, en la família que hem construït. Quasi hem oblidat el perquè estàvem desil·lusionats i desitgem de tot cor dir-li que l'estimem. La desil·lusió dona pas a la joia, perquè hem trobat el camí: la decisió d'estimar.

"no en sabíem més, teníem quinze anys..."

Però bastants anys més tard, en sabem més? Davant d'alguna actitud de la nostra parella, no hem tingut sentiments d'impotència i la sensació de no saber com calia reaccionar? No hem vist en parelles amigues, que després de molts anys de convivència, tenen maneres de tractar-se que ens han semblat poc adequades entre persones que s'estimen?

Per exercir qualsevol professió, a més de la formació prèvia, l'entorn canviant, ens exigeix el reciclatge per posar-nos al dia. Per aconseguir que la nostra relació de parella conservi el color, el relleu i la vitalitat que tenia quan vàrem enamorar-nos, cal saber-ne més que quan teníem quinze anys, per això cal que ens reciclem.

Hem de ser conscients, que en tota relació de parella es van alternant tres etapes: enamorament, desil·lusió i joia. L'enamorament no és permanent i és fàcil que amb el pas dels anys, els esdeveniments que van sorgint, l'atur, les dificultats econòmiques, les diferències d'opinió sobre com tractar als fills, la família pròpia i la de l'altre, etc., provoquin la desil·lusió. Si una relació de parella està basada només en els sentiments d'amor, quan aquests sentiments desapareixen, és molt difícil superar la desil·lusió i sembla que no hi hagi més solució que viure en monotonia o separar-se.

Hi ha una alternativa per a superar la desil·lusió, passar de l'amor basat en el sentiment, a  estimar, que no és un sentiment, sinó una decisió, que pot portar-nos a aconseguir la  joia.       

El nostre "casting"

Per alguns programes de televisió, el "casting" es fa entre milers de persones. Per a qualsevol feina de responsabilitat, la selecció es fa entre alguns centenars. Per a una pel·lícula o un espectacle musical, s'escull entre molta gent. 

Per a l'elecció de qui hauria de viure amb nosaltres l'apassionant aventura de formar una parella, entre quanta gent vàrem fer el "casting"?, i amb quins criteris vàrem fer la tria finalment?

Probablement, vist per un expert en "casting" la nostra elecció no podia sortir bé. Tampoc ens hem de fer il·lusions pensant que entre totes les persones disponibles, nosaltres érem els més complementaris; segur que en algun lloc hi ha persones, que en alguns aspectes, haurien sigut més adequades per l'un o per l'altre.

Però uns diuen que l'atzar o el destí, altres creiem que va ser Déu que va disposar que els nostres camins es creuessin i sorgís l'amor. 

Una cosa és certa, per a la nostra felicitat, més important que el resultat del "casting", és l'esforç que hem posat tots dos per anar construint una relació íntima i sincera, basada en fer de l'altre el més important de la nostra vida.

La comunicació de parella (III)

L'escolta no té edat

Un aspecte fonamental de la relació de parella és l'escolta. Escoltar no és fàcil, perquè no en sabem i perquè l'escolta ens compromet. La verdadera escolta exigeix l'acceptació de l'altre, estimant-lo tal com és, tractant de captar el que ens diu i el seu silenci, el seu no verbal, la seva mirada...

Per escoltar ens hem de buidar de nosaltres mateixos, buidar el nostre "disc dur" i deixar-nos omplir dels sentiments de l'altre. Malauradament no ens han ensenyat a escoltar i en moltes ocasions volem escoltar i creiem que ho estem fent, però la realitat és que estem rebutjant l'altre.

Amb la nostra ma sobre la seva...

Un cas típic de rebuig, és quan volem ajudar l'altre traient importància als sentiments negatius que ens comparteix. "No et preocupis..." "Això no és res..." "A mi em va passar el mateix i tot plegat, res...". Si us hi fixeu, estem tractant l'altre d'imbècil que es preocupa sense motiu. No, no és això el que l'altre necessita i espera de nosaltres, el que necessita és la nostra comprensió, saber que ens té al seu costat en allò que l'angoixa, que ens identifiquem amb els seus sentiments, amb una escolta empàtica.

Com fer-ho? Amb paraules, fent-li preguntes per captar ben bé els seus sentiments, amb veritable interès per sentir el que sent, amb la nostra mà sobre la seva, amb una abraçada...


Us desitjo una bona escolta!!


Llorenç 

La comunicació de parella (II)

Compartir sentiments afavoreix l'intimitat

A més que ens costa identificar-los i posar-los-hi nom, una altra dificultat que tenim per comunicar els sentiments, és que a vegades no ens els acceptem, ens n'avergonyim o els jutgem dolents i ens sembla que produiran rebuig a la nostra parella, o sia que no confiem en que la nostra parella ens estima tal com som.


Cal que ens esforcem per acceptar-nos els sentiments, perquè els sentiments no són ni bons ni dolents, i per tant no hem de justificar-los ni excusar-nos per tenir-los. Si la nostra parella ens comunica els seus sentiments més íntims, hem d'acollir-los i acceptar-los, sense jutjar-los, com un regal que ens fa.


Hi ha quatre famílies de sentiments: alegria, tristesa, por i enuig. A cada una d'aquestes famílies hi ha sentiments semblants, però amb diferents matisos, que ens permeten donar el nom més adequat al sentiment que tenim.


L'alegria i els seus derivats, són sentiments positius, els de les altres tres famílies són negatius. Quan tenim sentiments negatius, és perquè alguna de les nostres necessitats bàsiques de relació - veure'ns útils i veure'ns estimats - està al descobert. Sobre això tractarem en una altra ocasió.

La comunicació de parella (I)

Potser s'estan parlant pel mòbil?

Encara que sembli mentida,  en aquesta època amb tants aparells per comunicar-nos, moltes parelles viuen incomunicades, tractaré d’explicar-ho.

Per comunicar-nos amb la nostra parella d’una forma íntima i sincera, no és suficient que li parlem del que hem estat fent, del que hem vist, o del que ens ha passat. Això són informacions. Tampoc no és suficient donar-li a conèixer les nostres opinions i els nostres pensaments, cal que li mostrem els nostres sentiments més profunds, que constitueixen el nostre autèntic jo i que només pot conèixer si nosaltres els hi comuniquem.

Els sentiments són reaccions internes espontànies, que ens produeix una situació, un fet, una persona, un record, una música, una pel·lícula, etc. Els sentiments són dinàmics, durant el dia anem experimentant sentiments, a vegades barrejats, però freqüentment no en prenem consciència i aquesta és una dificultat per poder comunicar-los.

De tot això en seguirem parlant.

L'admiració de l'altre

El que més admiro en tu...

Una de les actituds que ajuden més a la relació de parella, és admirar-nos de l'altre i mostrar-li la nostra admiració. Això només podem fer-ho des de una bona acceptació de nosaltres mateixos i a més d'afavorir la relació, ajuda al altre a tenir una autoestima alta.

aquí