La decissió d'estimar

Dèiem que els sentiments d'amor no són permanents. Això ho heu experimentat tots els que viviu en parella, perquè a vegades l'actuació de l'altre no satisfà les nostres expectatives o ens sentim ferits per alguna cosa que ens ha dit o perquè alguna d'aquelles coses que van enamorar-nos, viscudes dia rera dia i any rera any, ens fastiguegen. 

Sentim ràbia, incomoditat, tristesa... Estem en desil·lusió.

No és fàcil sortir de la desil·lusió. Uns volen sortir-ne de forma agressiva: el mataria! me'l menjaria viu! L'escanyaria! Altres es deprimeixen, es tanquen en ells mateixos, busquen la complicitat d'altres i creuen que tots els homes (o les dones) son iguals, no hi ha res a fer... 

                                                                              

Estem en el laberint de la desil·lusió i no trobem la sortida, voldríem fer pagar a l'altre tot el mal que ens fa, ens creiem molt desgraciats, incompresos, no pensem més que en el nostre dolor...i això pot durar hores, dies, setmanes...fins que arriba un moment en que deixem de pensar en nosaltres i comencem a pensar en l'altre, en el que va enamorar-nos, en el que ha sigut la nostra vida junts, en la família que hem construït. Quasi hem oblidat el perquè estàvem desil·lusionats i desitgem de tot cor dir-li que l'estimem. La desil·lusió dona pas a la joia, perquè hem trobat el camí: la decisió d'estimar.

"no en sabíem més, teníem quinze anys..."

Però bastants anys més tard, en sabem més? Davant d'alguna actitud de la nostra parella, no hem tingut sentiments d'impotència i la sensació de no saber com calia reaccionar? No hem vist en parelles amigues, que després de molts anys de convivència, tenen maneres de tractar-se que ens han semblat poc adequades entre persones que s'estimen?

Per exercir qualsevol professió, a més de la formació prèvia, l'entorn canviant, ens exigeix el reciclatge per posar-nos al dia. Per aconseguir que la nostra relació de parella conservi el color, el relleu i la vitalitat que tenia quan vàrem enamorar-nos, cal saber-ne més que quan teníem quinze anys, per això cal que ens reciclem.

Hem de ser conscients, que en tota relació de parella es van alternant tres etapes: enamorament, desil·lusió i joia. L'enamorament no és permanent i és fàcil que amb el pas dels anys, els esdeveniments que van sorgint, l'atur, les dificultats econòmiques, les diferències d'opinió sobre com tractar als fills, la família pròpia i la de l'altre, etc., provoquin la desil·lusió. Si una relació de parella està basada només en els sentiments d'amor, quan aquests sentiments desapareixen, és molt difícil superar la desil·lusió i sembla que no hi hagi més solució que viure en monotonia o separar-se.

Hi ha una alternativa per a superar la desil·lusió, passar de l'amor basat en el sentiment, a  estimar, que no és un sentiment, sinó una decisió, que pot portar-nos a aconseguir la  joia.       

El nostre "casting"

Per alguns programes de televisió, el "casting" es fa entre milers de persones. Per a qualsevol feina de responsabilitat, la selecció es fa entre alguns centenars. Per a una pel·lícula o un espectacle musical, s'escull entre molta gent. 

Per a l'elecció de qui hauria de viure amb nosaltres l'apassionant aventura de formar una parella, entre quanta gent vàrem fer el "casting"?, i amb quins criteris vàrem fer la tria finalment?

Probablement, vist per un expert en "casting" la nostra elecció no podia sortir bé. Tampoc ens hem de fer il·lusions pensant que entre totes les persones disponibles, nosaltres érem els més complementaris; segur que en algun lloc hi ha persones, que en alguns aspectes, haurien sigut més adequades per l'un o per l'altre.

Però uns diuen que l'atzar o el destí, altres creiem que va ser Déu que va disposar que els nostres camins es creuessin i sorgís l'amor. 

Una cosa és certa, per a la nostra felicitat, més important que el resultat del "casting", és l'esforç que hem posat tots dos per anar construint una relació íntima i sincera, basada en fer de l'altre el més important de la nostra vida.

La comunicació de parella (III)

L'escolta no té edat

Un aspecte fonamental de la relació de parella és l'escolta. Escoltar no és fàcil, perquè no en sabem i perquè l'escolta ens compromet. La verdadera escolta exigeix l'acceptació de l'altre, estimant-lo tal com és, tractant de captar el que ens diu i el seu silenci, el seu no verbal, la seva mirada...

Per escoltar ens hem de buidar de nosaltres mateixos, buidar el nostre "disc dur" i deixar-nos omplir dels sentiments de l'altre. Malauradament no ens han ensenyat a escoltar i en moltes ocasions volem escoltar i creiem que ho estem fent, però la realitat és que estem rebutjant l'altre.

Amb la nostra ma sobre la seva...

Un cas típic de rebuig, és quan volem ajudar l'altre traient importància als sentiments negatius que ens comparteix. "No et preocupis..." "Això no és res..." "A mi em va passar el mateix i tot plegat, res...". Si us hi fixeu, estem tractant l'altre d'imbècil que es preocupa sense motiu. No, no és això el que l'altre necessita i espera de nosaltres, el que necessita és la nostra comprensió, saber que ens té al seu costat en allò que l'angoixa, que ens identifiquem amb els seus sentiments, amb una escolta empàtica.

Com fer-ho? Amb paraules, fent-li preguntes per captar ben bé els seus sentiments, amb veritable interès per sentir el que sent, amb la nostra mà sobre la seva, amb una abraçada...


Us desitjo una bona escolta!!


Llorenç 

La comunicació de parella (II)

Compartir sentiments afavoreix l'intimitat

A més que ens costa identificar-los i posar-los-hi nom, una altra dificultat que tenim per comunicar els sentiments, és que a vegades no ens els acceptem, ens n'avergonyim o els jutgem dolents i ens sembla que produiran rebuig a la nostra parella, o sia que no confiem en que la nostra parella ens estima tal com som.


Cal que ens esforcem per acceptar-nos els sentiments, perquè els sentiments no són ni bons ni dolents, i per tant no hem de justificar-los ni excusar-nos per tenir-los. Si la nostra parella ens comunica els seus sentiments més íntims, hem d'acollir-los i acceptar-los, sense jutjar-los, com un regal que ens fa.


Hi ha quatre famílies de sentiments: alegria, tristesa, por i enuig. A cada una d'aquestes famílies hi ha sentiments semblants, però amb diferents matisos, que ens permeten donar el nom més adequat al sentiment que tenim.


L'alegria i els seus derivats, són sentiments positius, els de les altres tres famílies són negatius. Quan tenim sentiments negatius, és perquè alguna de les nostres necessitats bàsiques de relació - veure'ns útils i veure'ns estimats - està al descobert. Sobre això tractarem en una altra ocasió.

La comunicació de parella (I)

Potser s'estan parlant pel mòbil?

Encara que sembli mentida,  en aquesta època amb tants aparells per comunicar-nos, moltes parelles viuen incomunicades, tractaré d’explicar-ho.

Per comunicar-nos amb la nostra parella d’una forma íntima i sincera, no és suficient que li parlem del que hem estat fent, del que hem vist, o del que ens ha passat. Això són informacions. Tampoc no és suficient donar-li a conèixer les nostres opinions i els nostres pensaments, cal que li mostrem els nostres sentiments més profunds, que constitueixen el nostre autèntic jo i que només pot conèixer si nosaltres els hi comuniquem.

Els sentiments són reaccions internes espontànies, que ens produeix una situació, un fet, una persona, un record, una música, una pel·lícula, etc. Els sentiments són dinàmics, durant el dia anem experimentant sentiments, a vegades barrejats, però freqüentment no en prenem consciència i aquesta és una dificultat per poder comunicar-los.

De tot això en seguirem parlant.

L'admiració de l'altre

El que més admiro en tu...

Una de les actituds que ajuden més a la relació de parella, és admirar-nos de l'altre i mostrar-li la nostra admiració. Això només podem fer-ho des de una bona acceptació de nosaltres mateixos i a més d'afavorir la relació, ajuda al altre a tenir una autoestima alta.

aquí