Dèiem que els sentiments d'amor no són permanents. Això ho heu experimentat tots els que viviu en parella, perquè a vegades l'actuació de l'altre no satisfà les nostres expectatives o ens sentim ferits per alguna cosa que ens ha dit o perquè alguna d'aquelles coses que van enamorar-nos, viscudes dia rera dia i any rera any, ens fastiguegen.
Sentim ràbia, incomoditat, tristesa... Estem en desil·lusió.
No és fàcil sortir de la desil·lusió. Uns volen sortir-ne de forma agressiva: el mataria! me'l menjaria viu! L'escanyaria! Altres es deprimeixen, es tanquen en ells mateixos, busquen la complicitat d'altres i creuen que tots els homes (o les dones) son iguals, no hi ha res a fer...
Estem en el laberint de la desil·lusió i no trobem la sortida, voldríem fer pagar a l'altre tot el mal que ens fa, ens creiem molt desgraciats, incompresos, no pensem més que en el nostre dolor...i això pot durar hores, dies, setmanes...fins que arriba un moment en que deixem de pensar en nosaltres i comencem a pensar en l'altre, en el que va enamorar-nos, en el que ha sigut la nostra vida junts, en la família que hem construït. Quasi hem oblidat el perquè estàvem desil·lusionats i desitgem de tot cor dir-li que l'estimem. La desil·lusió dona pas a la joia, perquè hem trobat el camí: la decisió d'estimar.
M`han agradat molt per ara les teves reflexions sobre la parella o el que és més o menys igual la relació humana amb tota la seva dimensió.Espero amb interès les teves entrades setmanals.
ResponEliminaGràcies,
Mercè ferrando
El pitjor és quan la desil·lusió no condueix a superar els problemes.
ResponEliminaÉs molt interessant el tema del teu blog.
BONES FESTES